La Sèquia Major de Vila-seca és un espai natural protegit pel Pla d'Espais d'Interès Natural de Catalunya des de l'any 1993.

Es tracta d'una zona humida litoral situada a La Pineda, en un entorn molt urbanitzat i de gran demanda turística. La major part d'aquest espai es troba dins dels terrenys del Centre Recreatiu Turístic de Vila-seca i Salou, propietat de l'empresa GP Resort, SA.

L'espai es va originar per l'evolució d'una barra de sorra amb dunes litorals que, en avançar des de la desembocadura del riu Francolí en direcció al Cap de Salou, va diferenciar una petita albufera. Es tractava, doncs, d'una petita llacuna litoral que limitava al nord amb els sediments quaternaris de la depressió de Reus; a l'oest amb els afloraments calcaris (majoritàriament juràssics) del Cap de Salou; i que quedaria separada del mar per una barra de sorra amb dunes litorals.

Història i evolució de la Sèquia Major

L'abundància d'aigua dolça va possibilitar la formació de vegetació helofítica (plantes superiors amb arrels en un medi saturat d'aigua) com el canyís i les bogues. La gran productivitat d'aquest tipus de vegetació provocava una acumulació de torbes i de sediments i afavoria l'aparició de sòls humits, de baixa salinitat i molt fèrtils.

La bona qualitat d'uns sòls tan rics en torbes va possibilitar l'aprofitament d'aquestes terres, possiblement ja al segle XVIII, primer, com a pastures i, posteriorment, com a terres de conreu. El conreu d'aquestes terres va comportar la construcció d'un sistema de drenatge per tal de facilitar el control del nivell freàtic: La Sèquia Major. Abandonada l'activitat agrícola, fa més de 30 anys, els terrenys van recuperar la seva situació de prats humits, jonqueres i estanys, conservant una part de la xarxa de canals de drenatge i, especialment, la Sèquia Major.

El traçat segueix la línia de topografia més baixa: probablement correspon a les zones antigament ocupades per aigües lliures i arriba al mar per la zona on es va tancar l'antiga llacuna litoral, és a dir, a la zona de contacte entre la barra de sorra amb dunes litorals i el Cap Salou. El sistema de drenatge estava constituït per un canal principal, la Sèquia Major pròpiament dita, i per un conjunt de canals tributaris, la densitat dels quals era proporcional al grau d'inundabilitat.

Què hi trobem?

La Sèquia es troba inclosa en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) de la Generalitat de Catalunya. Situada en un entorn altament urbanitzat i de petites dimensions, la seva protecció legal queda justificada per l'elevat valor que presenten els seus hàbitats, per les espècies que hi viuen i per una destacable biodiversitat en els seus ambients.

La podem dividir en quatre grans unitats fisiogràfiques:

• Un sistema de canals.
• Un sistema dunar.
• Un sistema de zones humides.
• Zones elevades ocupades per oliveres i fruiterars.

La seva situació, al litoral sud de Catalunya, fa d'aquesta zona un petit punt de pas i de descans d'aus migratòries, ja que és l'aiguamoll de major interès entre el Delta del Llobregat i el Delta de l'Ebre.

Les espècies animals més importants són: el fartet, la tortuga d'aigua europea, l'espinós i ocells com el balquer i el martinet menut.

Les espècies vegetals amb major interès ecològic són: la llengua d'oca, el plantatge d'aigua i el lliri groc. Fotografia: Sònia Sánchez

Bibliografia

• Agenda 21. Informació General
• Agenda 21. Pla Ambiental
• Agressió a la Sèquia Major: els naturalistes protesten. El Pont de fusta: revista de Vila-seca i de Salou, 1991, núm. 147, p. 18-19.
• ANDREU SUGRANYES, Jordi. El dessecament dels aiguamolls de La Pineda. A: Lligalls, revista d'història, núm. 2, desembre 1990, pp. 47-49.
• ANDREU SUGRANYES, Jordi. L'Església de Tarragona i l'expansió econòmica del segle XVIII: l'assecament dels aiguamolls de la Pineda i Salou. En Jornades d'Estudis d'Història (2es : 1989 : Cervera). Església i societat a la Catalunya del s. XVIII, 1990, p. 9-20
• BARA i MANYÉ, Antoni. Els prats de la Pineda: diagnosi ambiental d'una zona humida. Passat, present i perspectives de futur. Kesse: revista del Cercle d'Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 1997, núm. 22, p. 17-23.
• BOADA, Martí / SÁNCHEZ, Sònia. Vila-seca: nous camins cap a la sostenibilitat. Vila-seca: Ajuntament de Vila-seca, 2007. ISBN 8495757389.
•  
• DEPANA defensa la Sèquia Major. El Pont de fusta: revista de Vila-seca i de Salou, 2001, núm. 256, p. 23.
• Dossier Sèquia Major : [diversos articles]. 1987-1998. 1 v.
• JANSÀ i GRAN, Carles. Els Estanys i la Sèquia Major. El Pont de fusta: revista de Vila-seca i de Salou, 1997, núm. 214, p. 22.
• LEAL, Ramon. Signat el conveni de gestió del PEIN de la Sèquia Major. El Pont de fusta: revista de Vila-seca i de Salou, 2006, núm. 321, p. 12-13.
• LÓPEZ RIBERA, Yolanda. L'Ajuntament protegirà la Sèquia Major. El Pont de fusta: revista de Vila-seca i de Salou, 1993, núm. 168, p. 18-19.
• Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge.
• La recuperació de la Sèquia Major, encara pendent. El Pont de fusta: revista de Vila-seca i de Salou, 1999, núm. 229, p. 13.
• Nou pla d'ampliació i recuperació de la Sèquia Major. El Pont de fusta: revista de Vila-seca i de Salou, 1997, núm. 213, p. 20-21.
• El Parc talla la Sèquia Major. El Pont de fusta: revista de Vila-seca i de Salou, 1986, núm. 85, p. 11.
• POBLET i TOUS, Josep. Agressió informativa dels ecologistes a la Sèquia Major: els naturalistes protesten. El Pont de fusta: revista de Vila-seca i de Salou, 1991, núm. 148, p. 27-29.
• RIERA, Santiago / MIRAS, Yannick / GIRALT, Santiago / Servera, Gabriel. Evolució del paisatge vegetal al Camp de Tarragona: estudi pol·línic de la seqüència sedimentològica procedent de l’aiguamoll de la Sèquia Major (la Pineda, Vila-seca). En PREVOSTI, Marta / GUITART DURAN, Josep (ed.) Ager Tarraconensis 1: Aspectes històrics i marc natural, 2010, p. 163-173.
• La Sèquia Major de Vila-seca (tríptic informatiu).