TraductorTraductor
""> Vila-seca, 28 de desembre de 1938/2013
Són a punt de tocar les set. Les cosidores van sortint de ca la Dolores després de tota la tarda brodant, cosint i sobretot, apedaçant. La Maria s'hi està una mica més: vol acabar la labor. Ben a prop, la Llúcia i sa filla Emília són a la cuina, fent el sopar. Demanen el pare que pugi un moment a les golfes a buscar tomacons. El Cinto, el Climent i l'Anton són a l'entrada de ca Carreté, aculivats al voltant del braser. Parlen de la guerra, de què, si no. Diuen que els nacionals són molt a prop, que aviat entraran al poble. Almenys s'haurà acabat tot ben aviat.
En sec, la sirena. En un primer moment ningú en fa gaire cas: deuen ser avions, italians o alemanys, que passen per sobre de Vila-seca per descarregar bombes a Tarragona o a Reus. Fa uns mesos van deixar-ne anar al terme, però mai al poble. Fins avui. Se sent un estrèpit. I un altre. I després, el silenci. Tothom surt al carrer, esperitat. Vénen veïns de tot arreu, del carrer de Monterols, de la plaça de Voltes, del carrer de Sant Josep... Han caigut dues bombes al carrer de Sant Antoni i han ensorrat tres cases. Aquest vespre i l'endemà entre tots trauran la runa. A sota, hi troben deu morts i, com un miracle, supervivents, com l'Antonieta, que ha quedat colgada sota l'escala de ca la Dolores, sense una rascada.
Aquesta història no és cap conte: va passar en realitat. Avui, aquí i a aquesta hora, fa justament setanta-ciny anys que dues bombes feixistes van matar deu vila-secans. I som aquí per recordar-los, per commemorar aquestes deu víctimes de la guerra. Víctimes sense peròs. Víctimes amb nom i cognomi una història al darrera. Per això som aquí, per honorar la seva memòria. Perquè una vegada van existir i van plorar, i van estimar, i van viure. Perquè no es mereixen que quedin soterrats en l'oblit.
La memòria és fràgil. En uns anys, les persones que van viure aquesta tragèdia en primera persona no hi seran. Qui recordarà aquestes històries si ara, que encara podem, no les escoltem? Tenim el deure no només de recordar-les, sinó també de recollir-les, d'analitzar-les, d'estudiar-les. Perquè pot semblar un tòpic, però és ben cert que qui oblida la seva història, està condemnat a repetir-la. Per això, ara, que, com llavors, estem immersos en una etapa de canvis profunds, és el millor moment per mirar enrere perquè no torni a passar el mateix. Perquè puguem mirar endavant tenint molt clar què volem: un país en pau, en llibertat i sense por.
Com hem dit, aquell vespre van morir deu vila-secans durant l'únic bombardeig sobe el nucli urbà. No obstant, el nombre total de víctimes identificades a Vila-seca és de tretze persones, perquè durant els mesos anteriors també van caure diverses bombes al terme municipal. Per tot això, ara honorem la memòria d'aquestes tretze [1] víctimes, llegint els seus noms:
Per a més informació:
[1] De fet, en són catorze. Vegeu nota 2
[2] La Rosa Garrabé va morir unes setmanes més tard, a causa de les ferides, per la qual cosa no apareix a les llistes oficials de víctimes del bombardeig. Font: http://blocs.tinet.cat/lt/blog/joan-clave-morell/category/582/general/2013/12/29/les-pedres.
"La biblioteca pública ha de ser una institució bàsica en la comunitat pel que fa a la recopilació, preservació i promoció de la cultura local en tota la seva diversitat."
