TraductorTraductor
""> 
Durant els anys de la II República espanyola, la ciutat de Tarragona estava intentant construir un camp d’aviació. Les autoritats republicanes tarragonines consideraven que l’equipament podia significar un important impuls econòmic pel territori, ja que entre d’altres motius, la ubicació geogràfica de la ciutat de Tarragona estava a la ruta comercial que des del 1933 realitzaven companyies franceses amb l’Àfrica. La construcció d’un camp d’aviació permetria l’establiment d’una escala als aparells, aportant conseqüentment, cert benefici econòmic. Finalment, en esclatar la guerra civil l’any 1936, es va decidir construir el camp a la partida del Prat d’Albinyana, dins del terme de Vila-seca. Els condicionants per realitzar l’obra en aquest indret es resumien en ser una zona habitable molt extensa que es trobava lliure d’importants obstacles geològics; hi havia camins que connectaven amb la carretera de Castelló i a per últim, hi havia aigua dolça.
Els treballs de condicionament s’iniciaren a finals del mes de juliol de 1936 i es prolongaren fins al mes de desembre de 1937. Les finques confiscades per l’autoritat republicana permeteren iniciar les obres en un terreny sorrenc amb evidències d’un antic pinar, cultiu de vinyes i arbres fruiters diversos.
El projecte original considerava la possibilitat de construir tres pistes d’aterratge, una de 1200 metres aproximadament i dues properes als 1000 metres de longitud. Igualment s’havien de construïr dos hangars, una central transformadora a més d’una carretera o autopista tal i com s’anomena a la documentació de l’època, de 12 metres d’ample, que permetria anar de Tarragona al camp en només vuit minuts. També s’havia pensat un espai per a l’estacionament de vehicles. Per últim, com a torre de control es faria servir la Torre de Virgili, una construcció del segle xvi, que durant el període d’execució de les obres va fer les funcions de caseta d’obres.
Probablement també es va fer servir un edifici existent a l’indret almenys des de 1933. Aquest edifici estava format per dues naus laterals, aparentment de dues plantes d’alçada, que compartien un espai a cel obert al centre. Aquest edifici, que fins a començament de l’any 2011 encara formava part del paisatge de la partida del Prat d'Albinyana, estava pensat per ser utilitzat com a hangar, magatzem d’avituallament i taller de reparacions. En ell també s’havia d’instal·lar una central telefònica, la qual sembla ser, estava operativa el mateix mes d’agost de 1936 tot i que probablement no es trobava dintre de l’hangar. Les dimensions d’aquest complex les poden situar en uns 45 metres de llarg per 5 metres d’ample pel que respecta a les naus laterals. L’espai central, a cel obert, es correspon amb un rectangle de 45 metres de longitud per 30 metres d’ample.
Un altre element significatiu del camp d’aviació de La Pineda és el refugi. L’estructura subterrània es troba localitzada sota la Torre d’en Virgili. Considerem què, probablement tindria un mínim de tres accessos. Tenim constància de l’existència de diverses galeries així com un espai circular d’aproximadament 1’50 metres de diàmetre que podria haver-hi fet funcions de distribuïdor de galeries.
Per últim, en un dels laterals, a la banda de Tramuntana, s’instal·laren tres dipòsits de benzina, tot i que sembla que no es van construir seguint el projecte original. Tampoc podem establir si aquests dipòsits eren subterranis o pel contrari eren visibles des de terra.
Els obrers que hi treballaven en la construcció del camp procedien fonamentalment de les poblacions de Tarragona, Vila-seca, La Canonja i Constantí. Durant la primera setmana d’obres, la compresa entre el 2 i el 8 d’agost de 1936 van treballar un total de 256 obrers a més de tres carros. La segona setmana d’agost hi treballaren 343 obrers i 6 carros, mentre que la setmana del 7 al 12 de setembre la plantilla de treballadors estava formada per 649 obrers. Les dades conegudes suggereixen que en un primer moment els obrers estaven organitzats en funció de l’associació sindical i municipi al que pertanyien. Posteriorment, a partir del 13 de setembre de 1936, van ser organitzats per brigades de treball, dirigides o coordinades per un delegat que acostumava a ser un dels mateixos peons. Aquest delegat no tenia cap incentiu econòmic per realitzar aquesta tasca. En un primer moment la jornada laboral era de 40 hores setmanals mentre que al 1937 s’implantarà la jornada de 33 hores setmanals.
En funció de les dades conegudes, sembla que el camp d’aviació de La Pineda mai va ser inaugurat oficialment. Del seu període actiu només tenim constància de l’aterrament de dos aparells de característiques civils. El primer, que de fet el podrien considerar com inaugural, es va produir el dia 7 de setembre de 1936 cap a les onze del matí. Sembla que l’espai que s’havia destinat a pista d’aterratge encara no estava completament adaptat per aquesta funció, però l’aterratge, tal i com ens comenta la crònica del Diari de Tarragona del 8 de setembre de 1936, tampoc estava programat:
“Ahir al matí, vora les onze, els obrers que treballen a les obres de l’aeroport, es van veure sorpresos per la presència d’un avió de considerable tamany, que volant molt baix, manifestà propòsits de prendre terra. Efectivament, tan aviat els obrers deixaren lliure el terreny, l’aparell aterrà amb gran precisió i es deturà a poca distància. Era un avió “limousine”, de tipus comercial, de sis places, motor de corona de 280 cavalls. De l’aparell baixà seguidament el seu únic tripulant, tinent ciutadà Jose Maria Vallès, de la tercera esquadreta, que lliurà espontàniament la seva documentació als milicians armats que se li acostaren per tal d’interrogar-lo. Manifestà que pervenia de l’Aeròdrom del Prat, i tenia encomanat un servei especial, que no va poder acomplir degut a que l’aparell presentava una avaria al dipòsit de conducció d’oli, que l’obligà a prendre terra. Immediatament fou donat compte de l’arribada de l’avió a les autoritats i es realitzaren les diligències del cas per tal d’identificar degudament la personalitat del pilot"
Crònica del Diari de Tarragona del 8 de setembre de 1936
Uns dies després, el 17 de setembre aterra un segon aparell. En aquesta ocasió es tractava d’un biplà Caudron-Luciole que pertanyia al servei aeri de la Generalitat de Catalunya. El pilot era el tarragoní Francesc Cabré, que pertanyia a l’Aero Club de Barcelona i portava com a observador a J. Vilanova. A la tarda, segons ens expliquen el diari Llibertat i el Diari de Tarragona del 18 de setembre de 1936 es va enlairar i després de sobrevolar Tarragona va retornar a la seva base a l’aeròdrom barceloní del Prat.
“Aquesta visita d’ahir va tenir una veritable importància, car va permetre comprovar que degut a l’especial i avantatjosísima naturalesa del terreny, malgrat la persistent pluja d’aquestes dies, no s’ha produit cap fangositat perjudicial per al rodament dels aparells. Ben al contrari, amb tot el camp intensament empapat de pluja, tant l’aterratge com l’alçament es feren en forma absolutament normal.
Això ha confirmat les manifestacions que ens féu el tinent aviador Vallès fa uns dies, quan aterrà amb un aparell al nostre aeroport.
El pilot Cabré va manifestar la satisfacció immensa que li havia produït constatar per si mateix que Tarragona-Vilaseca comptarà amb l’aeroport que, en conjunt i atés el seu emplaçament vora la mar, no tindrà altre que el superi a tota la Península.”
A partir de les memòries publicades de diversos pilots que formaren la 3a esquadreta de mosques, i que van estar amb els seus avions a La Pineda, podem indicar que des de'l camp vila-secà es realitzaren bàsicament operacions de protecció i escorta a bombarders republicans que operaren contra objectius nacionals a Castelló i Terol, i operacions de vigilància i interceptació d’avions del bàndol nacional.
Les primeres notícies referents a l’activitat d’avions militars al camp daten del mes de 1938. Després de la batalla de Terol, s’hauria reorganitzat al camp de La Pineda part de l’aviació republicana. Aquell mateix mes, concretament el dia 13, va aterrar al camp, possiblement amb problemes a l’avió Juan Ros Rubio, que pilotava l’aparell CM-102 pertanyent a la 3a esquadreta de mosques. El 30 de març, després d’una missió de protecció als bombarders Tupolev SB-2 Katiuskas que atacaren Barbastro, caces republicans molt probablement aterraren a La Pineda, on els hi van omplir els dipòsits de combustible. Tot seguit se’n van enlairar per fer una nova missió de protecció als Katiuskas que bombardejaven sobre Caspe. En acabar la missió sembla ser que tornen a aterrar a La Pineda segons ens indica el pilot Francisco Tarazona a les seves memòries. També és possible que durant el mes de 1938 estigués la 2a esquadreta de mosques al camp; i el 13 d’abril de 1938 podrien haver-hi coincidit al camp d’aviació la 2a esquadreta de mosques, i 9 aparells que tot seguit configuraren la 3a esquadreta de mosques, caracteritzada des d’aquest moment per estar formada únicament per pilots espanyols.
La formació original de la 3a esquadreta que es va reunir a La Pineda va estar formada pel Tinent José Maria Bravo com a cap d’esquadreta. Els sergents Francisco Tarazona, José Alarcón i Restituto Toquero com a caps de patrulla. Com a punts quedaven Vicente Beltrán, Andrés Fierro, Francisco Paredes, Pedro Utrilla, Esteban Yuste i Luis Sirvent. L’emblema de l'esquadreta va ser una fitxa del joc del dominó: el sis doble. Juntament amb els pilots i els aparells, l'esquadreta estava formada per tot un seguit de persones que conformaven el nomenat “escalón de tierra” (mecànics, armers, conductors de vehicles, etc.).
El 16 d’abril realitzaren missions de protecció dels bombarders republicans que deixaven caure la munició sobre Valdealgorfa (Terol). El 17 d’abril, els mosques republicans se’n van enlairar per fer les mateixes funcions amb els bombardes Katiuskas que havien de bombardejar en San Mateo – La Jana (Castelló) amb l’objectiu d’evitar que les tropes franquistes consolidessin les seves posicions que partien la zona republicana en dos. Els avions republicans havien de travessar les línies franquistes per a realitzar les seves missions, en la zona compresa entre Vinaròs i Benicarló.
Finalment, la 3a esquadreta de mosques fou traslladada a Sagunt el dia 19 d’abril. Durant la resta de la guerra no es tornarà a instal·lar cap esquadreta mes. A partir d’aquest moment el camp d’aviació només serà utilitzat com a camp d’aterratge d’emergència o per fer realitzar accions de desconcert a l’aviació nacional donant a entendre que hi havia avions quan molt probablement hi havia maquetes de cartró i fustes que simulaven ser avions.
Si atenem a les memòries del pilot Luis Sirvent, entre els dies 13 i 14 d’abril de 1938 la nova unitat és traslladada al camp de la Pineda, justament després de que es realitzés el primer atac contra el camp. El 16 d’abril, quan van retornar de la missió de protecció de bombarders anteriorment comentada, durant el precís moment de carregar combustible, va fer acte de presència damunt del camp l’aviació nacional. L’atac el realitzaren una formació de tres avions italians Savoia 79 i, segons les memòries dels pilots, sembla clar que alguns aparells republicans se’n va enlairar per tal d’interceptar als agressors. Però no van tenir sort. El comunicat oficial de les Forces Aèries de la República, respecte a aquest atac indica què:
“A las 9.30 h. 3 aparatos enemigos a la altura aproximada de 4.000 metros, bombardean el Aeródromo de la Pineda arrojando unas 20 bombas, causando desperfectos en el campo de aterrizaje, sin tener que lamentar daño personal ni material alguno. Los aparatos han desaparecido dirección Palma”.
El 20 d’abril de 1938, l’aviació franquista va realitzar un nou atac aeri, essent els objectius la ciutat de Tarragona i el camp d’aviació de La Pineda. Sembla que en aquesta ocasió l’atac el realitzaren avions alemanys. L’agressió la realitzaren sis aparells que deixaren caure una vintena de bombes, afectant fortificacions i l’estació del ferrocarril de Tarragona, on hi van haver un parell de ferits lleus. Els avions agressors, durant la seva fugida, van metrallar la carretera entre Salou i Cambrils.
El 2 de novembre de 1938, es produeix un nou atac contra el camp i el territori immediat. L’atac fou realitzat novament per avions alemanys, que prèviament havien bombardejat a Tarragona. Un dels aparell agressors es va adreçar cap a Vila-seca bombardejant el pont del Francolí i la via del ferrocarril fins a Vila-seca. Els comunicats de campanya de l’exèrcit franquista es refereixen a aquest atac indicant únicament que “se bombardeó el Aeródromo de Tarragona causando desperfectos en hangares e incendios”.
Tres dies després es va realitzar una gran operació de bombardeig duta a terme per les forces aèries franquistes contra la zona de Tarragona i els seus voltants: poc després de les 12 hores un total de 76 avions van llençar més de 150 bombes sobre l’aeròdrom de Reus i els camps de Valls i de La Pineda. A la tarda, cap a les 17 hores, 28 avions Heinkel-111 escoltats per 12 caces Messerschmit-109 van llençar mes de 300 bombes al sector de l’estació de Classificació i part baixa de la ciutat de Tarragona, fent especial incidència sobre la línia fèrria. El dia següent, 6 de novembre, el bombardeig s’inicia cap a les 13.50 hores. En aquesta ocasió l’atac el realitzen 32 avions de bombardeig protegits per 14 caces, sembla que procedents d’aeròdroms peninsulars i pertanyents a la Legió Còndor alemanya.
Segons els comunicats de servei de l’exèrcit franquista, el camp de La Pineda fou bombardejat per un aparell precisament de la Legió Còndor indicant que havien assolit el seu objectiu, fent blanc sobre magatzems i dipòsits de benzina, causant explosions.
L’entrada de les tropes franquistes al mes de gener de 1939 a Vila-seca va suposar la fi de la guerra pel poble. Després de les oportunes confirmacions s’iniciaren els tràmits per retornar als legítims propietaris les finques incautades pels republicans per construir el camp d’aviació i els seus accessos. Durant un temps, s’hi va estar al camp una guarnició militar per tal de custodiar l'armament que havia quedat a l’antic edifici que entenem feia funcions d’hangar. Aquest mateix edifici també es va retornar als seus propietaris que podien disposar lliurement d’ell, però en previsió de futures accions militars, es va considerar oportú que no s’havia d’enderrocar.
"La biblioteca pública ha de ser una institució bàsica en la comunitat pel que fa a la recopilació, preservació i promoció de la cultura local en tota la seva diversitat."
